Portasso

Dit i fet

Dignitat, amor i valentia.

DEIXA ANAR LES PERSONES QUE NO ESTAN PER ESTIMAR-TE...
Khanna Teixidó - Eduard Atatawka

És la cosa més difícil que hauràs de fer a la vida. Deixa de tenir converses improductives amb gent que no vol canviar. Deixa d'aparèixer per a la gent que és indiferent a la teva presència. Deixa d'estimar a la gent que no et vol estimar, sé que el teu instint és fer tot el que puguis per guanyar-te la simpatia de tots, però també és l'impuls que et robarà el teu temps, la teva energia i el teu seny.

Quan comences a aparèixer en la teva vida amb alegria, interès, completa i amb compromís, no tothom estarà a punt per trobar-te allà. Això no vol dir que hagis de canviar el que ets. Vol dir que has de deixar d'estimar a les persones que no estan preparades per a estimar-te. Si ets exclosa, insultada subtilment, oblidada o fàcilment ignorada per les persones amb les que passes la major part del temps, t'estàs fent un flac favor en continuar oferint la teva energia i la teva vida.

La veritat és que tú no ets per a tots, i tots no són per a tú. Això és el que fa tan especial, quan trobes a les persones amb les que tens una amistat, amor o relació genuïna: sabràs el preciós que és, perquè has experimentat el que no és. Però com més temps passis tractant de forçar a algú a estimar-te quan no n'és capaç, més temps t'estaràs privant a tu mateixa d'aquesta connexió que t'està esperant.

Hi ha milions de persones en aquest planeta, i moltes d'elles es voldrien trobar amb tú. Però com més temps et quedis ficada en la familiaritat de la gent que et fa servir com un coixí, una opció de segon plat o estratègia per al seu treball emocional, més temps et mantens fora de la comunitat que anheles.

Potser si deixes d'aparèixer seràs menys estimada...
Potser t’oblidin completament...
Potser si deixes d'intentar-ho, la relació cessarà...
Potser si deixes d'estimar a algú, l’amor es dissoldrà...
Això no vol dir que hagis arruïnat una relació. Vol dir que l'únic que sostenia aquella relació era l'energia que tú hi posaves. Això no és amor...

La cosa més preciosa i important que tens en la teva vida és la teva energia. No és el teu temps el que està limitat, és la teva energia. El que tu dónes a cada dia, és el que crearà més i més la teva vida. El que li dónes al teu temps, és el que definirà la teva existència.

Foc

Foc d'agost, aquest foc que no s'apaga mai i que es repeteix diverses vegades al dia.. cada dia... foc que encén i il.lumina els racons més foscos, els desitjos més anhelats, les carícies interminables, el sexe més tàntric i a la vegada més apassionat. 

Foc que mulla la nostra pell i fa lliscar els nostres cossos en el més profund plaer, gaudint d'aquella intensitat que fa que el temps s'aturi i que no existeixi res més.

.. I bec cada gota de la teva pell assaborint-te al màxim, tot i que els meus llavis també ténen una set inesgotable de tu, de les sensacions que em provoques, de fer-me parar de respirar de la mateixa profunditat amb la que et sento...

Així som ( Persones PAS )

En la ciudad de las pasarelas de aeropuertos, de esas donde las personas se paran y se dejan llevar, hay un pequeño grupo que vive desde el alma. A diferencia de quienes tienen la cabeza bien puesta, los que miran con ojos de amor a todo tienen el corazón bien puesto. No se trata que unos sean mejores que los otros, sino de diferentes maneras de sentir la vida. 

Ser altamente sensible es un don como cualquier otro, pero un superpoder a la hora de caminar y experimentar la existencia. Se trata de personas que sonríen si pasan cerca de una enredadera de jazmines, o que se detienen a mirar la luna en medio de una fiesta electrónica con los mejores DJ del mundo. Es ley probada y demostrada que en esos momentos alguien les diga: “Estás en modo zen. Volvé. ¿Qué estás pensando?” Cómo responder a esa pregunta si es imposible encontrar una sola palabra que se asemeje a lo que sienten cuando un niño las mira y sonríe. 

Las personas hipersensibles son las que se lanzan a amar infinitas veces porque sienten que las oportunidades del amor nunca se agotan. “Que pase el que sigue”, y el que sigue tiene la suerte de ser amado con la misma intensidad de un tsunami que se lleva todo por delante. Su poder más grande es el boomerang de sonrisas; sino se las devuelven se preocupan. Ver una película de amor es enamorarse por quinta vez en el día y está en el mismo nivel que ver un abrazo de una pareja en la parada del colectivo y que se les cierren los ojos. No son exageradas, es que ven más allá de las formas; si los demás ven una linda flor, las personas del amor ven lo increíble que es la naturaleza. 

En varias ocasiones suelen refugiarse en la tranquilidad de estar solas. Son los momentos que encuentran para equilibrar su interior, después de haber sido atravesadas por las mil emociones que provoca una montaña rusa nivel avanzado. Las explicaciones que les dan a los sentimientos suelen convertirse en analogías, por lo general, de situaciones que todos entienden pero que nunca se parece a lo que realmente pasa. Esto suele perjudicarles porque se sienten incomprendidas. 

Absolutament en blanc

... I aquí m'he quedat. Sola una altra vegada, que és l'hàbitat natural dels que solem espatllar tot el que toquem. Quan penses que has trobat algú tant semblant a tu que es distorsiona tot, fins i tot la teva pròpia realitat..

I ho tornes a espatllar tot, per no variar.. i t'allunyes, i allunyes amb aquest sensesentit fruit de la desesperació.. i creus, malgrat tot, que un dia o altre hi haurà algú tant afí, tant empàtic, que comprendrà cada paraula, cada gest, cada mirada.. sense perquès, sense jutjar.. i cada dia somies amb aquesta persona, i cada dia et decepciones una mica més.. perquè en el fons saps que no hi ha ningú que t'entengui ni t'estimi com tu voldries..

No sé perquè, però aquesta vida ha d'acabar. No aguanto més.

I de sobte..

..... I de sobte, tens la sensació real i esfereïdora de que tornes a veure i a conèixer a algú amb qui ja havies compartit alguna cosa anteriorment.

.. I de sobte sents algo que no senties fèia molt de temps. Tens el poder suficient per fer-ho real a la teva imaginació però saps que no en tens prou. Vols veure'l un cop més i amb això és suficient.

Em conformo perquè em reconforta la sensació de tornar a sentir el meu cor bategar per algú i aquell buit a l'estómac cada vegada que et penso i et torno a fer real.

... I de sobte, et veus de nou capaç d'estimar i donar tot i més de tu.  El destí qui sap si t'apropa al teu cavaller definitiu, el que lluita pel que més estima al món, i amb el que hi trobis l'amor més pur i real. Una ànima bessona, company de viatge i lluita amb qui guanyar la més gran de les batalles: la vida.

Retorn al bloc

A quatre dia comptats per a la Primavera,
amb ella estan florint nous sentiments i coses a dir... Malgrat la manca de llibertat d'expressió...

Han passat anys, han passat coses.
En part ha passat res i ha passat tot.
Perquè res passa per casualitat
.. i tot no és casualitat.

Ben trobats,

Adéu, bloc..

Gràcies per compartir amb mi tots aquests mesos i tots aquests anys! Poso punt i final al bloc amb una cançó que significa molt per mi. Fins sempre!!!

Estic feta de trossets de tu....

El final

Tot s'acaba.. Sempre creient en la seva eternitat, fins que arriba el final.
Tantes oportunitats, tantes hores viscudes, tants t'estimos, tantes promeses.. tota la confiança, tota la complicitat, tot el desig. S'acaba. Arriba el moment en que ho sents a dins, en que sents que realment s'ha acabat per sempre tot i no voler-t'ho creure. Però sí, encara que no t'ho creguis, té un final. I és tant dolorós que t'esquerda el cor en mil bocins. El dolor se t'aferra a l'ànima, té l'intenció d'arrencar-te-la.. i ho fa. Arrassa amb la meitat del teu món. Marxen els somnis, les il.lusions i esperances. Una part de tu mor en aquell precís instant. El final. Paraula que no haguéssis imaginat mai però que s'ha anat construïnt a base d'oportunitats fallides...

Ho intentes. Segueixes. Tornes a fallar. Tornes a patir, i la roda va girant, i girant.. fins que tornes a fallar i ja no hi ha una següent  oportunitat. S'acaba. S'ha acabat.

És tant dur.. estàs morint en vida. Hi ha persones que calen fons i que costarà molt oblidar-les. Ja formen part de tu, ja les estimes.. però també ets conscient de que en aquesta vida, ningú és imprescindible.

Et poses una meta, un repte. Poc a poc t'aniràs aixecant i lluitant per continuar endavant. Faràs com si no hagués passat res, evitaràs plorar, evitaràs pensar.. i cada dia anirà a menys, fins que arribi el mes o any que hagis fet net del tot. La vida mateixa t'obligarà a esborrar qualsevol sentiment que quedi.
El final, dolorosa paraula. Però existeix, i no en podem defugir.

CAURE, AIXECAR-SE I LLUITAR. Ara toca això... fins el final.

Poema del renunciamiento.

No por amor

La vida et dóna molts pals...

De vegades em pregunto de què serveix ser una bona persona. De veritat. Certament m'ho pregunto.

Fas el bé, sembres el bé, tens bons actes amb la gent.. i només reculls merda, decepcions, desenganys.

Els que més bé em volen, sempre m'han aconsellat que no esperi mai res de ningú, serà que no m'ho han dit vegades!! I jo "erre que erre", ensopegant una i altra vegada amb la mateixa pedra.

Avui em sento tant trista, tant decepcionada! Tard, però poc a poc estic obrint els ulls i vaig veient com és la gent. Entre hipòcrites, aprofitats, els mals amics, els que et decepcionen, els desagraïts, els que et ténen enveja, els que t'enganyen... La maldat de la gent no té límits.

La meva hipersensibilitat no em permet ser freda o canviar de la manera en que voldria fer-ho, i ho he provat moltes vegades. No puc ser freda, no puc ser com no sóc. Impossible. El que sí que puc aplicar a la meva vida ara mateix és la desconfiança. Estic creant una cuirassa, perquè ja no me'n fio de ningú. La gent comença a significar dolor.

Tan se val que siguis un fill de puta, tan se val que siguis bona persona.. Quan estàs destinat a rebre pals i més pals, tant li fa el que siguis.. les decepcions i els desenganys estaran a l'ordre del dia. Per tant què he de fer? M'he de convertir en una filla de puta? Què cony he de fer? En poques setmanes ja porto alguns pals grossos, ja hauria d'obrir els ulls definitivament, hauria de veure i assumir que les paraules se les emporta el vent, que creus que hi ha gent que t'obre el seu cor, gent amb la que creus que hi podràs comptar sempre i després te n'adones que no, que tot ha sigut una gran mentida. I fa un mal que ningú es pot imaginar. Molt, molt mal. Un dolor immens a dins que has de dissimular de la manera més cruel, somrient de portes enfora fent veure que tot està bé.

Mentrestant, l'egocentrisme de la gent, mirant-se el melic. Tothom a la seva bola, tothom preocupat per ells mateixos, sense gota de pensament envers els demés. És repugnant, ningú et valora, ningú valora ni agraeix res. He d'aprendre a no esperar res, cap tipus de detall per part de ningú, i sobretot a estimar-me molt més.. He de veure el que valc, que tinc moltes coses bones per les que hauria d'estimar-me moltíssim. Només així podré ser lliure de veritat.......

Cómo hacerte saber..

 

 

 

¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?...

Que uno solo tiene que buscarlo y dárselo.

Que nadie establece normas salvo la vida.

Que la vida sin ciertas normas pierde forma.

Que la forma no se pierde con abrirnos.

Que abrirnos no es amar indiscriminadamente.

Que no está prohibido amar.

Que también se puede odiar.

Cómo hacerte saber que nadie establece normas salvo la vida!...

Que el odio y el amor son afectos.

Que la agresión porque sí, hiere mucho.

Que las heridas se cierran.

Que las puertas no deben cerrarse.

Que la mayor puerta es el afecto.

Que los afectos nos definen.

Que definirse no es remar contra la corriente.

Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja.

Que buscar un equilibrio no implica ser tibio.

Que negar palabras implica abrir distancias.

Que encontrarse es muy hermoso.

Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida.

Que la vida parte del sexo.

Que el porqué de los niños tiene un por qué.

Que querer saber de alguien no sólo es curiosidad.

Que querer saber todo de todos es curiosidad malsana.

Que nunca está de más agradecer.

Que la autodeterminación no es hacer las cosas solo.

Que nadie quiere estar solo.

Que para no estar solo hay que dar.

Que para dar debimos recibir antes.

Que para que nos den también hay que saber cómo pedir.

Que saber pedir no es regalarse.

Que regalarse es, en definitiva, no quererse.

Que para que nos quieran debemos mostrar quiénes somos.

Que para que alguien sea hay que ayudarlo.

Que ayudar es poder alentar y apoyar.

Que adular no es ayudar.

Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara.

Que las cosas cara a cara son honestas.

Que nadie es honesto porque no roba.

Que el que roba no es ladrón por placer.

Que cuando no hay placer en hacer las cosas, no se está viviendo.

Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte.

Que se puede estar muerto en vida.

Que se siente con el cuerpo y la mente.

Que con los oídos se escucha.

Que cuesta ser sensible y no herirse.

Que herirse no es desangrarse.

Que para no ser heridos levantamos muros.

Que quien siembra muros no recoge nada.

Que casi todos somos albañiles de muros.

Que sería mucho mejor construir puentes.

Que sobre ellos se va a la otra orilla y también se vuelve.

Que volver no implica retroceder.

Que retroceder puede ser también avanzar.

Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol.

¡Cómo hacerte saber... que nadie establece normas, salvo la vida!...

                                                      Mario Benedetti

Sempre em recordarà a tu.......

¿ No oyes mi voz esta noche ?

¿No oyes mi voz esta noche? Te estoy llamando con vehemencia y no obtengo más respuesta que el silencio demoledor de esperanzas… ¿no me sientes esta noche en tus sueños amor? Estoy intentando colarme en tus sábanas para abrazarte y notar tu respiración cerca de mí…esa respiración que siempre agradece mi corazón. ¡Quiero verte! ¡Quiero estar contigo!…te necesito esta noche más que nunca, porque esta noche supe que mi vida se escapa y yo no puedo alcanzarla, porque se va demasiado lejos, para estar a tu lado, porque eres su razón de ser. ¿Me extrañas o ya no recuerdas mis besos? ¿No puedes seguir sin mí o tal vez ni siquiera te lo llegaste a plantear porque no fui tan importante para ti? ¿Me lloras o no sabes de qué te estoy hablando? En esta noche llena de estrellas, con un mismo cielo que nos cubre a los dos, sé sin dudas que no hay otra cosa que desee más que tu cuerpo, no hay más ambición que ser tuya no sólo en sentimiento sino al nivel máximo para colmar este vació que invade mi cuerpo, sin vida y sin razón… porque la vida se me está yendo y la razón ya la perdí hace tiempo, cuando supe que existías, cuando me deslumbraste con una luz sin final, que apaga cualquier otra forma de amar, que me aprisiona en un cuerpo que se quedó sin ti, sin noches de liberación y sin días para compartir…contigo.¡Dependo de ti…! Puedo seguir sin tenerte…por seguir, dejándome llevar con completa inercia, pero si no te tengo…no me tengo, y ya la vida no me pertenece… ¿Oyes mi voz esta noche?

 

 

All of me

Ressegueixo amb els dits els teus llavis, 
clavo els meus ulls en els teus fins a veure-t'hi les entranyes, 
i la brúixola del meu cor hi perd el nord,
i el ventre se'm contrau.. 
... I m'arrapo al teu cos forta i segura, dibuixant-hi la melodia d'aquestes notes..

Una mica d'història..

Tret del títol, us recomano a tots aquest fantàstic vídeo de la nostra història, amb una música i unes fotos que fan posar la pell de gallina. Val la pena "perdre" 30 minuts de la vostra vida per mirar-lo :)

Colors

Una obra mestra, sens dubte, plena d'emocions i premiada internacionalment.

Recull d'imatges de la Via Catalana, 11 de setembre de 2013

Pell de gallina! Un cop més hem demostrat ser gent pacífica i cívica que lluita per un somni, per una realitat. Visca Catalunya lliure!!!

Preciós.... encara queda bona gent en aquest món!!

Ella amará a otro hombre - Rafael Turia ( Veu )

Poema de la despedida - Rafael Turia ( Veu )

Se deja de querer - Rafael Turia ( Veu )

Vomitar ( continuació )

Sento que no estic fent el que vull, que la persona liure que em considero i m'agrada ser, el pas dels anys l'ha anulat. Sempre he de donar explicacions del que faig o del que deixo de fer. La parella, la família pel mig, la gent del poble ( ojo que no parlin o que no inventin ) ... Això no és vida, això no és viure. Amb lo fàcil que seria poder triar i poder dir: "No estic bé amb mi mateixa, estic passant per una crisi temporal ja fa molt temps. Me'n vaig a fer un viatge jo soleta, a passar uns dies perduda enmig de la muntanya per pensar i per posar en ordre les idees; Faig el camino de Santiago i em prenc un mes sabàtic per aclarir-me i tornar millor persona; Vaig a ajudar una temporada a alguna ONG allunyada de tot..." Però no. Si proposés el tema hi hauria un daltabaix a casa. I la gent parlaria. Se me n'hauria de refotre el que diu la gent, però als pobles ja sabem com és la penya. Parlen, inventen, etiqueten i després crucifiquen. -Vaja! Això ha sonat a l'anunci de cucal versió Marta- Precisament el que em reventa i em repateja és això, que no sigui lliure de decidir el que vull fer. I el que no vull és precisament això que tinc ara, la autèntica merda rutinària en la que s'ha convertit la meva vida. Però segueixo, buida per dins, aquí. Impassible. Mirant com envelleixo amb el temps, sabent que la meva vida no és plena, sabent que el meu futur és una merda. I el fotut és que seguirà així i jo seré espectadora de la meva pròpia desgràcia. Però cada dia ho assumeixo més i més, i ja no em vé de nou. El que llegeixi això es pensarà que sóc una puta egoïsta, però.. algú té un consell millor per a mi? És tard. Dolços somnis.....


Continuarà...

Vomitar

Quin dia. Quins dies. Quines setmanes de merda.

No sé ni per on començar, l'únic que sé és que vull treure tota la merda que pugui. M'importa un bledo l'ordre en el que ho faci, m'importa una merda si hi ha faltes o està tot desordenat. Estic encabronada, enfadada amb el món i amb mi mateixa per formar part d'aquesta puta i injusta vida que crec que no mereixo. Em torno a sentir com fa tres anys enrere, pendent d'un fil.  Al límit.
Sento que ja no puc més. que ja no em queden més forces per superar coses ni per aguantar en aquesta merda de vida sent una puta infeliç que no assolirà mai res.
Però tot això m'ho he buscat jo. He agafat un camí equivocat. Ja fa temps que he maleït el néixer, però és que ara ho estic fent amb totes les meves forces ( les poques que em queden ) Una vida gens fàcil, un entorn gens fàcil.. això dificulta molt les coses. Dificulta molt la felicitat. Quin gran enigma, això de la felicitat. De vegades he dubtat de la seva existència. Realment crec que hi ha gent que confon la felicitat amb l'alegria. Dues coses, suposo, completament diferents. Jo sé que no sóc feliç, i aquest estiu he assumit diverses coses, entre les quals aquesta, no seré mai feliç. No pots ser feliç quan no tens res que t'omple ni tan sols una mica. Estàs en un lloc on no et correspon, estimada per quatre de comptats, envoltada de gent però sola a la vegada, amb un buit que no l'omples mai. Estàs per estar, per compromís, per no fer mal. Estimes però no estàs enamorada, per tant el buit del que parlava augmenta. Estàs envoltada de centenars de coneguts als quals no consideres amic a cap. Ah! Aquí volia arribar, a la amistat. Una altra cosa de la que m'he adonat aquest estiu, després de tants pals. Amics? Què és això? Si algú en té, felicitats. El dia que em faci algú costat quan estigui passant per una mala època..... Aquell dia si que podré parlar d'amistat i sentir-me'n ben orgullosa. De moment no. Perquè, que jo sàpiga, amb 37 anys no he pogut palpar ni sentir el valor "amistat". Jo sóc persona de...."el que no veig no ho crec". De coneguts per a riure i per a pasar-ho bé n'hi han a patades, però d'amics no. Això sí, respecto i tinc enveja sana de la gent que SÍ que pot parlar de les seves amistats amb coneixement i orgull. Espero que mai us fallin, perquè creieu-me, que és un dels buits interiors més grans que es puguin arribar a sentir mai. El que deia abans... estic plena de dubtes i de buits, i la veritat és que no sé que fer amb la meva vida. No tinc una vida plena i feliç, i no crec que a aquestes alçades de la pel·lícula em canviï el guió.


Continua....

Prou!

Ja prou. Passo pàgina. Tu tant feliç, pel que veig..tan tranquil. I jo sense haver pogut evitat que entréssis al meu cap cada dia, sense permís i sense ganes. S'ha acabat! Prou d'auto-lesionar-me!

Un escampall de fotos