Vomitar

Quin dia. Quins dies. Quines setmanes de merda.

No sé ni per on començar, l'únic que sé és que vull treure tota la merda que pugui. M'importa un bledo l'ordre en el que ho faci, m'importa una merda si hi ha faltes o està tot desordenat. Estic encabronada, enfadada amb el món i amb mi mateixa per formar part d'aquesta puta i injusta vida que crec que no mereixo. Em torno a sentir com fa tres anys enrere, pendent d'un fil.  Al límit.
Sento que ja no puc més. que ja no em queden més forces per superar coses ni per aguantar en aquesta merda de vida sent una puta infeliç que no assolirà mai res.
Però tot això m'ho he buscat jo. He agafat un camí equivocat. Ja fa temps que he maleït el néixer, però és que ara ho estic fent amb totes les meves forces ( les poques que em queden ) Una vida gens fàcil, un entorn gens fàcil.. això dificulta molt les coses. Dificulta molt la felicitat. Quin gran enigma, això de la felicitat. De vegades he dubtat de la seva existència. Realment crec que hi ha gent que confon la felicitat amb l'alegria. Dues coses, suposo, completament diferents. Jo sé que no sóc feliç, i aquest estiu he assumit diverses coses, entre les quals aquesta, no seré mai feliç. No pots ser feliç quan no tens res que t'omple ni tan sols una mica. Estàs en un lloc on no et correspon, estimada per quatre de comptats, envoltada de gent però sola a la vegada, amb un buit que no l'omples mai. Estàs per estar, per compromís, per no fer mal. Estimes però no estàs enamorada, per tant el buit del que parlava augmenta. Estàs envoltada de centenars de coneguts als quals no consideres amic a cap. Ah! Aquí volia arribar, a la amistat. Una altra cosa de la que m'he adonat aquest estiu, després de tants pals. Amics? Què és això? Si algú en té, felicitats. El dia que em faci algú costat quan estigui passant per una mala època..... Aquell dia si que podré parlar d'amistat i sentir-me'n ben orgullosa. De moment no. Perquè, que jo sàpiga, amb 37 anys no he pogut palpar ni sentir el valor "amistat". Jo sóc persona de...."el que no veig no ho crec". De coneguts per a riure i per a pasar-ho bé n'hi han a patades, però d'amics no. Això sí, respecto i tinc enveja sana de la gent que SÍ que pot parlar de les seves amistats amb coneixement i orgull. Espero que mai us fallin, perquè creieu-me, que és un dels buits interiors més grans que es puguin arribar a sentir mai. El que deia abans... estic plena de dubtes i de buits, i la veritat és que no sé que fer amb la meva vida. No tinc una vida plena i feliç, i no crec que a aquestes alçades de la pel·lícula em canviï el guió.


Continua....