Absolutament en blanc

... I aquí m'he quedat. Sola una altra vegada, que és l'hàbitat natural dels que solem espatllar tot el que toquem. Quan penses que has trobat algú tant semblant a tu que es distorsiona tot, fins i tot la teva pròpia realitat..

I ho tornes a espatllar tot, per no variar.. i t'allunyes, i allunyes amb aquest sensesentit fruit de la desesperació.. i creus, malgrat tot, que un dia o altre hi haurà algú tant afí, tant empàtic, que comprendrà cada paraula, cada gest, cada mirada.. sense perquès, sense jutjar.. i cada dia somies amb aquesta persona, i cada dia et decepciones una mica més.. perquè en el fons saps que no hi ha ningú que t'entengui ni t'estimi com tu voldries..

No sé perquè, però aquesta vida ha d'acabar. No aguanto més.