Vomitar ( continuació )

Sento que no estic fent el que vull, que la persona liure que em considero i m'agrada ser, el pas dels anys l'ha anulat. Sempre he de donar explicacions del que faig o del que deixo de fer. La parella, la família pel mig, la gent del poble ( ojo que no parlin o que no inventin ) ... Això no és vida, això no és viure. Amb lo fàcil que seria poder triar i poder dir: "No estic bé amb mi mateixa, estic passant per una crisi temporal ja fa molt temps. Me'n vaig a fer un viatge jo soleta, a passar uns dies perduda enmig de la muntanya per pensar i per posar en ordre les idees; Faig el camino de Santiago i em prenc un mes sabàtic per aclarir-me i tornar millor persona; Vaig a ajudar una temporada a alguna ONG allunyada de tot..." Però no. Si proposés el tema hi hauria un daltabaix a casa. I la gent parlaria. Se me n'hauria de refotre el que diu la gent, però als pobles ja sabem com és la penya. Parlen, inventen, etiqueten i després crucifiquen. -Vaja! Això ha sonat a l'anunci de cucal versió Marta- Precisament el que em reventa i em repateja és això, que no sigui lliure de decidir el que vull fer. I el que no vull és precisament això que tinc ara, la autèntica merda rutinària en la que s'ha convertit la meva vida. Però segueixo, buida per dins, aquí. Impassible. Mirant com envelleixo amb el temps, sabent que la meva vida no és plena, sabent que el meu futur és una merda. I el fotut és que seguirà així i jo seré espectadora de la meva pròpia desgràcia. Però cada dia ho assumeixo més i més, i ja no em vé de nou. El que llegeixi això es pensarà que sóc una puta egoïsta, però.. algú té un consell millor per a mi? És tard. Dolços somnis.....


Continuarà...