Incredulitat

Sento incredulitat per tot el que està passant. No pot ser. Nego a creure'm tant desgraciada com perquè totes les coses negatives caiguin sobre meu. Nego a creure'm que el meu millor amic no em demostra que ho és, o que no està a l'alçada de la meva amistat, del que sento, del que penso. Com m'agradaria oblidar les paraules que el vent s'ha endut.. Aquella abraçada que mai va arribar, aquella conversa que no ha estat, aquella complicitat desaparescuda...

Després de tot el viscut pensava que hi havia allò del que parlava fa una estona, complicitat. Les experiències viscudes, les rialles, les acampades, les sortides diàries i nocturnes, el banc, aquell concert que vàrem compartir.... Son innumerables les coses viscudes com perquè es trenquin d'un dia per altre.

Jo he insistit. Potser un pèl massa. Potser he abusat de la confiança. Potser m'he fet pesada. He sabut lluitar per una amistat de fa molts anys, però ja em sento cansada. No necessito paraules, necessito fets. Et necessito a tu. Una paraula, un somriure còmplice i un saber que estàs aqui per sempre. Però no, tu mai faràs res, ho sé.... Idealitzar-te no ha sigut bò per a mi, però el temps, la distància i els fets ho posaran tot a lloc. Després hi haurà una amistat, però no tant forta. Quedarà una simple amistat.... Una simple amistat "del pilonet"...........